(Sobre)viure amb TCA

Fa uns dies que no són els millors per a mi, per a la meva alimentació, per al meu cap, per al meu físic i per al meu TCA. Però, eh, posarem llum a la foscor.

Amb la pandèmia causada pel COVID-19 a l’empresa on treballo es va aplicar el teletreball i això va implicar que sortís molt menys de casa. Lo ideal seria que fos una persona ‘normal’ que sap teletreballar, que sap separar la feina de la vida i que no acaba aplicant la fórmula que m’ha acompanyat aquests darrers mesos/anys (?): Teletreball = vida ermitana. Visc sola, cosa que m’encanta però moltes vegades deixo que la part Mr. Hyde guanyi posicions a la del Dr. Jekill.

Així que dissabte 29 d’octubre, després d’un parell de dies fent tallers de manualitats per al COP La Canadenca (ja us en parlaré en un altre post), vaig començar a cuinar. Vaig fer unes improvisades mini hamburgueses de coliflor perquè la tenia a la nevera i sabia que, si no ho feia en aquell moment, no ho faria demà. Així que vaig fer les mini hamburgueses i, alhora, em vaig posar a reviscolar un compte d’Instagram que vaig crear fa temps per englobar a tots els perfils de menjar, dieta, receptes, nutrició conscient en un únic compte. Perquè, sincerament, lo de @sercuqui se m’està anant de les mans.

Però bé, la qüestió és que us vull ensenyar el meu nou Instagram:

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de MunxaCuinetes (@munxacuinetes)

I precisament del nou instagram surt el títol del post d’avui: (sobre)viure amb TCA. Per a qui no ho sàpigui, els TCA són Trastorns de la Conducta Alimentària, els més coneguts són anorèxia i bulímia, però n’hi ha un futimer. En el meu cas, apart de tenir el trastorn per atracón/afartament també tinc principis de bulímia. Però no passa res. Durant un temps vaig estar anat setmanalment a un grup de teràpia sobre justament aquesta condició i, després d’aquest tractament (ja us en parlaré millor, perquè… bé, tinc coses a dir) doncs el que he après més és que el que m’ajuda més és cuinar. Cuinar i deixar de menjar processats. Cuinar i deixar de demanar menjar a domicili. Cuinar i acabar el menjar que tinc a la nevera/congelador abans que es faci malbè.

Per ara, des de dissabte he cuinat: unes mini hamburgueses de coliflor, crema de verdures i una pasta de full amb poma (el hojaldre de poma de tota la vida). I si us sorprèn la última recepta, que no ho faci. Jo mai he dit que faria una dieta o que començaria a restringir el que menjo. Vull menjar de tot, però de manera conscient. I ja està. Perquè el problema de les dietes és justament aquest que com més et prohibeixen un menjar, més ansietat et provoca i quan, a sobre, tens addicció al sucre, doncs no ajuda en cap moment.

I res, que volia recuperar una mica l’hàbit d’escriure explicant-vos aquest nou mini-projecte o mini canvi que he patit a la meva vida. A veure com va.

Gràcies als qui llegiu aquestes publicacions. Si no us fa vergonya i em voleu deixar un comentari, us ho agraïré mil. Però si ningú ho llegeix, tampoc passa res. Al cap i a la fi va bé parlar amb una mateixa de tant en tant.

Ara el següent pas serà pensar en si continuo amb el domini sercuqui.com, pagant el hosting i tot o si li dono un descans a la meva butxaca i deixo de fer coses de pagament fins que tingui un projecte que em surti rentable. M’estic contestant a mi mateixa? Efectivament.

4 pensaments a «(Sobre)viure amb TCA»

  1. Jo sempre et llegeixo! I m’encanta que comparteixis totes les coses que t’agraden i que siguis tan valenta d’explicar el que no t’agrada tant i et fa patir. T’ajudes a tu a i ajudes a persones que se’ls fa una muntanya… tots tenim alguna T, més invalidant o menys, però tots tenim alguna cosa que ens costa gestionar…

    Una abraçada i a veure aquestes receptes!
    Irene

    1. Irene! Quina il·lusió saber que em llegeixes, et recordo sempre amb molt carinyo i saviesa 🙂 una abraçada gegant i gràcies per ser aquí!

  2. Jo tb et llegeixo.
    Tinc moltes ganes que expliquis això de que tens coses a dir sobre la teràpia…
    Tinc tca de fa més de 20 anys. Anorèxia nerviosa de tipus restrictiu.
    No he anat mai a cap grup de teràpia, però de psicòlegs i psiquiatres si i també tindria moltes coses a dir, la majoria, negatives.
    Els tca no interessen a ningú. No hi ha especialistes.
    Si tens força calers, o molts, pots intentar anar a un centre “especialitzat” (on probablement hi ha uns serveis i atencions que la S. Social no té) on tampoc t’ asseguren “curar-te”.
    Fa una il·lusió quan els pares s’ hipotequen o es deixe la mesada perquè el fill/a es “recuperi” i quan surt del centre recau… En sé d’ un parell de casos. No dic x dir-ho.
    En fi… Jo ja no hi vull malgastar més energia ni estona. No ha funcionat mai i al pas que anem, la millora no hi serà.
    Molta pandèmia i molts TCA per culpa d’ aquesta, però bla, bla, bla.
    Cuida’t
    Judit

    1. Totalment Judit, t’entenc i t’envio una abraçada enorme. Jo tinc TCA amb depressió i ansietat, pel que ja explicaré en un altre post lo que vaig viure amb el grup de teràpia, lo que dèiem… Si no pagues, no ets ningú. En fi, una abraçada i moltes gràcies per llegir-me 🙂

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.