avui és el primer dia que m’he quedat a dormir al pis. bé, que m’he quedat i he anat a la feina. podríem dir que oficialment és el primer dia, en general.
tot i que ja hagi passat dos nits en un matalàs al terra, amb un coixí que em fa mal d’esquena i envoltada de caixes, avui ho he fet en el llit que vaig montar sola amb molt d’orgull, a l’habitació que vaig pintar sola plena de fallos i, sí, encara envoltada de caixes.
però sóc molt feliç. sobretot perquè he aconseguit fet coses tan mundanes i quotidianes com aixecar-me d’hora, tirar la basura, sortir de casa, anar en metro i fer vida “normal”. segurament que si algú llegeix això es pensarà que estic boja. o que sóc una gandula. però no és del tot correcte. tinc ansietat i depressió. o depressió i ansietat. o simplement em prenc antidepressius per augmentar la serotonina al meu dia a dia. una petita ajuda química per a què tot vagi bé.
doncs podríem dir que ja estic instal·lada al pis, tot i que encara no tinc gas i, per tant, em falta aigua calenta. però, bé, no se’m cauen els anells… i sort que tinc una kettle que es diu (una gerra per escalfar l’aigua) i així a base de barrenyos vaig fent. divendres diuen que ve el del gas… ja us diré.
per la resta, tot bé. m’estic acostumant al barri, a la seva gent, als sorolls de matinada… tot i que em costarà no cridar el proper cop que em despertin els sorolls guturals d’un veí amb els seus mocs. en fi.
acostumada a l’Eixample o Gràcia, la veritat és que pensava que em costaria molt més (ei flipada, que no portes ni una setmana) però la veritat és que m’encanta el meu BARRI. amb totes les lletres. perquè sóc una senyora de poble i necessitava una mica tornar a sentir-me que formo part del barri.
en conclusió, que estic molt contenta.