Per què segueixo escrivint si ningú em llegeix?

Des de fa anys que tinc molt clar que m’encanta escriure… i, ostres, ja és molt saber que una cosa t’apassiona quan no saps molt bé què vols fer ni què vols ser. De fet tinc 31 anys i a dia d’avui no tinc gens clar què vull ser “de gran”.

Als 18 anys em van fer escollir una vida, vaig triar periodisme pel simple fet de poder ecriure sobre allò que volgués. Vaig cursar una carrera “buida” on el més important al final era que el professor es lluís a cada classe, sense esperar cap mena de feedback. Bé, no en tots els casos. Vaig tenir un professor que em va marcar moltíssim, en Xabier Arkotxa, que si en algun moment llegeix això perquè es cerca a Google només vull dir-li: GRÀCIES.  Per tot i per res, per fer-me estimar la professió sense voler ser periodista.

Perquè aquí on em veieu, mai he volgut ser periodista de mitjà de comunicació, o almenys no dels convencionals: ràdio, premsa, televisió. Sí que m’encantaria escriure en una revista, participar en un programa de televisió/ràdio des del guió, etc. però mai com a la idea romàntica que tenim de periodista. Al meu poble, Alguaire, encara hi ha qui espera veure’m a la televisió algun dia… si no és que mato a algú, em sap greu però no hi sortiré mai.

Bé, la qüestió és que em considero una persona creativa, social, somiadora i emprenedora… sense cap projecte per emprendre. Molts cops penso fredament que sóc prou espavilada per fer moltes coses però a la vegada no em considero ningú per fer-les, o no tinc la suficient “força” per a fer-los… perquè, sí, sóc social, creativa, somiadora, emprenedora… i tinc depressió.

Avui he llegit que és el Dia Mundial de la Salut Mental, i com passa en la majoria dels “Dies Mundials de” crec que no fa falta destacar un fet un dia en concret quan els 364 dies restants s’ignora. La salut mental és allò que descobreixes quan ets adult, quan a nivell de salut física estàs bé (analítiques i tot) però no tens ganes de viure. Però, EI, quan parlo de ganes de viure no vol dir: em vull morir. NO. No tinc cap intenció de morir-me, però sí que molts cops (per no dir sempre) estic en conflicte amb mi mateixa perquè no tinc forces per fer una cosa tan quotidiana com sortir de casa.

Però, sabeu què? Estic aprenent molt de la meva depressió i de la gent que la pateix amb mi. Perquè gràcies a ella aprecio molt més a les persones que m’envolten, que estan amb mi i ja ho fan tot, estant amb mi.

A més me n’orgulleixo de ser una persona molt motivada que crea mil projectes al segon amb els que s’obsessiona fins al punt de fer-se pesada. De fet, durant molt temps no he escrit al blog perquè estava esperant que la pàgina fos perfecta però ja me n’he cansat.

Penso seguir escrivint, a pesar que ningú em llegeixi… així que a la pregunta del titular “per què segueixo escrivint si ningú em llegeix” només puc contestar amb un: perquè em fa feliç.