Fa temps que tinc moltes ganes de tornar a agafar aquest blog per les banyes però quan entro dins de Blog Post, m’agafa la síndrome del paper en blanc. Què dic? Què he de dir? Algú s’ho llegirà?
Fins que penso, a veure Montserrat (sí, aquest és el meu nom): I A QUI LI IMPORTA SI ET LLEGEIXEN O NO! A tu? No hauria de ser així.
Des de que tinc ús de raó que tinc molt clar que vull ser escriptora, ha estat la única cosa que he tingut clara en aquests últims 31 anys. Perquè sí, escriure un blog per a mi també és ser escriptora… tot i que somio en publicar algun llibre en algun moment. Tinc moltes idees al cap però el problema és que sóc una senyora dispersa i… i què?
Això és una cosa que em fa molta gràcia/ràbia. Quan escrius un blog, tothom (gurús i professionals) et diuen que has de saber per a qui escrius i escriure sobre allò que els hi pot interessar més a la teva “audiència”. Doncs, sabeu què, no em dóna la gana, em rebelo.
Crec que a partir d’ara escriuré, com m’he promès des del primer dia, sobre tot allò que m’agrada. I m’agraden moltes coses. Perquè SerCuqui és el meu projecte personal i com a persona tinc moltes coses a dir, sobre feminisme, sobre coses cuquis que he vist per Pinterest i em flipen, sobre els ninos i coses handmade que faig, sobre la meva lluita contra la depressió i els TCA (transtorns alimentaris), sobre la música que escolto (des de Pearl Jam a Operación Triunfo), sobre les pel·lícules que m’agraden (des d’X-Men a les pel·lícules cursis de Divinity que m’encanten) o des de sèries que segueixo tan diverses com Stranger Things, GirlBoss, Origin,…
Perquè sabeu què, estic molt farta de posar-me davant del full en blanc (o post en blanc, més aviat) i quedar-me sense coses a dir perquè em penso que tot el que diré no interessarà a ningú. M’interessa a mi. I sí, la Montserrat Puñet és la flipada que està darrere de SerCuqui i no sabeu com em costa escriure una única paraula quan estic malament, com avui, però necessito fer-ho. Sense pensar que a l’altra banda de la pantalla hi haurà algú que em jutgi per tot el que dic o perquè em coneixen i no s’esperaven de mi segons què…
Fa un temps vaig escriure un post “Per què segueixo escrivint si ningú em llegeix?” i va resultar que SÍ que hi havia gent que em llegia, sobretot a través de la xarxa de Bloguers.NET però sobretot vaig veure que no sóc la única escriptora/blogger/flipada que se sent així, perquè estic molt farta de qüestionar tot allò que escric/publico segons la meva audiència, si algú s’ho llegirà, si algú em comentarà, si algú…
Ser Cuqui és la Montserrat Puñet, una persona flipada a qui li encanta escriure que sempre va amb llibretes per tot arreu escrivint qualsevol tonteria, sobretot d’escriptura automàtica com és el cas d’aquest post: no parar d’escriure fins que acabis o fins que no sàpiguis què dir.
I, ja que estic, em criticaré força dient que em vaig flipar (com sempre) creant un blog .com quan podia haver començat per un sercuqui.wordpress.com o un sercuqui.blogspot.com… qui sap si algun dia m’agafarà la venada i hi tornaré? Perquè per molt que sàpigui que ningú em llegeix, a vegades m’agafa la “por de poble”, és a dir, que si algú del teu voltant llegirà segons què i ho treurà de context.
Perquè sí, això passa molt als pobles, sobretot als pobles petits com el meu.
I ja, fins aquí la meva primera palla mental. Ens llegim! 🙂