Avui és dilluns 19, queden menys de 5 dies per a què comenci la bogeria del Nadal. El dijous els nens acaben el cole i embutiran a la soca (aka tió) mandarines, taronges i tot el que trobin per a què caguin aquell regal que tant volien.
Jo de petita vaig demanar moltes vegades el Choconova. Però sóc i he estat sempre una nena gorda i els meus pares -segurament la meva mare més- no me’l van comprar, però sí que ho va fer el meu padrinet (aka padrí de bateig). Vaig estar tan i tan contenta, que en comptes d’abraçar primer al meu padrinet, me’n vaig anar corrent cap al meu pare, a qui li havia insistit mil i una vegades que volia el Choconova. Al final va ser el Choconova 2, segurament perquè el primer ja no el feien i jo ja portava massa temps darrere seu.
També tinc altres records molt bonics com quan el meu cosí petit ens va confessar que ja sabia que un tros d’arbre no podia cagar, però el vam ‘obligar’ a callar un any més per a què les cosines grans poguessim tenir xuxes (això és el que cagava a casa) un any més.
I després va arribar l’època adulta, l’època en què el Nadal perd encant. A casa meva no es va deixar de posar mai el Betlem però va passar de ser un Betlem enorme a l’entrada de casa, amb el seu riu, pastors i tot, fins a convertir-se en un avorrit naixement minimalista.
Ara tornem a tenir nens petits a casa i estic molt emocionada però alhora el Nadal em costa.
Passaré moltes hores a casa, amb els meus pares, amb menjar, amb els meus tiets, amb família política del meu germà… i tots em veuran gorda. Perquè és així, no hi ha res a amagar. Tampoc es pot amagar.
I com em fa sentir això?
Porto dies nerviosa, pensant en tots els looks que portaré durant les festes: jerseis no amples, samarretes de màniga curta i jaquetes. Capes i samarretes que tenen el vist-i-plau de la meva mare. Perquè sé que hi haurà comentaris com ‘no fas res per aprimar-te?’, ‘cada vegada estàs més gorda’, ‘això (menjar) no et convé’. I dic la meva mare però tant pot ser el meu escut com l’arc que em dispara.
I no et serveix que sigui una dona independent, que tingui un pis de compra, que tingui feina estable, que no doni mai problemes? Es veu que no. I sé que ho diuen per la salut. O pel que ells creuen que és saludable. Però per a la meva salut mental no ajuda. I no ho entenen.
Així que a mi m’ha tocat fer anys de teràpia per perdonar-los. Per perdonar-me. I ara els veig com el que són. Uns pares que m’estimen però que no saben fer-ho millor. O no ho han sapigut fer millor. Tenen una educació molt de poble tancada i això també es nota. Moltíssim. Però no cal comparar poble vs ciutat, només cal comparar dos cases diferents dins del mateix poble. És el que m’ha tocat.
Però, bé, a tot això, continuo amb el rau-rau. Com estaré aquests dies de Nadal? Crec que tinc molt clar que vull gaudir del meu nebodet i els seus meravellosos 2 anys, de ser amb la família, i de conscienciar que aquests moments que passem junts són un regal. Conscienciar i conscienciar-me. I no vull passar-los pendents de la roba que porto, de si se’m veu més panxa o no, de si estic massa estona quieta i sembla que guanyi kgs només per estar quieta. De no menjar més del normal. De menjar menys. De menjar d’amagat. Què dur però què necessari és escriure aquesta publicació.
Ai, sercuqui.com, en un moment erets una espècie de marca personal, de negoci. I ara mateix t’estàs convertint en el meu diari personal. I em sembla bé. Perquè hi ha moltes coses que només puc compartir amb la blogosfera, amb persones que em coneixen a mitges.
I, qui sap, potser aquests vòmits literaris m’ajudaran a centrar-me en el que vull que sigui un somni: escriure i que em paguin per fer-ho. Ara mateix estic a la cerca i captura de feina, necessito canviar. Però d’això ja en parlaré en algun altre moment.
Bon Nadal a tothom ♥