M’encanta cuinar però no cuino… voleu saber per què? (Post personal)

Avui vinc a parlar una mica sobre mi perquè ho necessito. Vaig crear aquest blog amb la única intenció de poder escriure sobre tot allò que volgués i necessités. No necessito que ningú em llegeixi, tal i com vaig dir en el meu últim post: escric perquè m’ajuda i em fa feliç. (més…)

Per què segueixo escrivint si ningú em llegeix?

Des de fa anys que tinc molt clar que m’encanta escriure… i, ostres, ja és molt saber que una cosa t’apassiona quan no saps molt bé què vols fer ni què vols ser. De fet tinc 31 anys i a dia d’avui no tinc gens clar què vull ser “de gran”.

Als 18 anys em van fer escollir una vida, vaig triar periodisme pel simple fet de poder ecriure sobre allò que volgués. Vaig cursar una carrera “buida” on el més important al final era que el professor es lluís a cada classe, sense esperar cap mena de feedback. Bé, no en tots els casos. Vaig tenir un professor que em va marcar moltíssim, en Xabier Arkotxa, que si en algun moment llegeix això perquè es cerca a Google només vull dir-li: GRÀCIES.  Per tot i per res, per fer-me estimar la professió sense voler ser periodista.

Perquè aquí on em veieu, mai he volgut ser periodista de mitjà de comunicació, o almenys no dels convencionals: ràdio, premsa, televisió. Sí que m’encantaria escriure en una revista, participar en un programa de televisió/ràdio des del guió, etc. però mai com a la idea romàntica que tenim de periodista. Al meu poble, Alguaire, encara hi ha qui espera veure’m a la televisió algun dia… si no és que mato a algú, em sap greu però no hi sortiré mai.

Bé, la qüestió és que em considero una persona creativa, social, somiadora i emprenedora… sense cap projecte per emprendre. Molts cops penso fredament que sóc prou espavilada per fer moltes coses però a la vegada no em considero ningú per fer-les, o no tinc la suficient “força” per a fer-los… perquè, sí, sóc social, creativa, somiadora, emprenedora… i tinc depressió.

Avui he llegit que és el Dia Mundial de la Salut Mental, i com passa en la majoria dels “Dies Mundials de” crec que no fa falta destacar un fet un dia en concret quan els 364 dies restants s’ignora. La salut mental és allò que descobreixes quan ets adult, quan a nivell de salut física estàs bé (analítiques i tot) però no tens ganes de viure. Però, EI, quan parlo de ganes de viure no vol dir: em vull morir. NO. No tinc cap intenció de morir-me, però sí que molts cops (per no dir sempre) estic en conflicte amb mi mateixa perquè no tinc forces per fer una cosa tan quotidiana com sortir de casa.

Però, sabeu què? Estic aprenent molt de la meva depressió i de la gent que la pateix amb mi. Perquè gràcies a ella aprecio molt més a les persones que m’envolten, que estan amb mi i ja ho fan tot, estant amb mi.

A més me n’orgulleixo de ser una persona molt motivada que crea mil projectes al segon amb els que s’obsessiona fins al punt de fer-se pesada. De fet, durant molt temps no he escrit al blog perquè estava esperant que la pàgina fos perfecta però ja me n’he cansat.

Penso seguir escrivint, a pesar que ningú em llegeixi… així que a la pregunta del titular “per què segueixo escrivint si ningú em llegeix” només puc contestar amb un: perquè em fa feliç.

¿Por qué sigo escribiendo si nadie me lee?

Desde hace años que tengo muy claro que me encanta escribir… ya es mucho saber que algo te apasiona cuando no sabes muy bien qué hacer ni qué quieres ser. De hecho tengo 31 años y a día de hoy todavía no tengo nada claro que quiero ser “de mayor”.

A los 18 años me hicieron escoger una vida, me decanté por periodismo por el hecho de poder escribir sobre lo que quisiera. Cursé una carrera “vacía” donde lo más importante era que cada profesor se luciese sin esperar ningún feedback. Bueno, no en todos los caso. Tuve un profesor que me marcó muchísimo, Xabier Arkotxa, a quien aprovecho para decirle GRACIAS si en algún momento se busca en Google y lee esto. Por todo y por nada, por hacerme querer la profesión sin querer ser periodista.

Porque aquí donde me véis, nunca he querido ser una periodista de medios de comunicación, o al menos no de los convencionale: radio, prensa, televisión. Sí que me encantaría escribir en una revista, participar en un programa de televisión/radio desde el guion, etc. pero nunca como la idea que tenemos del periodista. En mi pueblo, Alguaire, aún hay quien espera verme en la televisión algún dia… si no es que mate a alguien, lo siento pero nunca apareceré en ella.

Bueno, la cuestión es que me considero una persona creativa, social, soñadora y emprendedora… sin ningún proyecto claro para emprender. Muchas veces pienso fríamente que soy lo suficientemente espabilada para hacer muchas cosas pero a la vez no me considero nadie para hacerla, o no tengo la suficiente fuerza para llevarlas a cabo… porque, sí, soy social, creativa, soñadora, emprendedora… y tengo depresión.

Hoy he leído que es el Día Mundial de la Salud Mental y, como pasa en la mayoría de los “Días Mundiales de” creo que no hace falta dsetacar un hecho un día en concreto cuando los 364 días restantes se ignora. La salud mental es algo que descubres cuando eres adulto, cuando a nivel de salud física estás bien (analíticas y todo) pero no tienes ganas de vivir. Pero, ¡HEY!, cuando hablo de ganas de vivir no significa: me quiero morir. NO. No tengo ninguna intencón de morir, pero sí que muchas veces (por no decir siempre) estoy en conflicto conmigo misma porque no tengo suficientes fuerzas para hacer una cosa tan cuotidiana como salir de casa.

Pero, ¿sabéis qué? Estoy aprendiendo mucho de mi depresión y de la gent que la vive conmigo. Porque gracias a ella aprecio mucho más a las personas que me rodean, que están conmigo y así lo hacen todo: estando conmigo.

Además, me enorgullezco de ser una persona muy motivada que crea mil proyectos al segundo con los que se obsesiona hasta el punto de hacerse pesada. De hecho, durante mucho tiempo no he escrito en este blog porque estaba esperando que la página fuese perfecta pero ya me he cansado.

Pienso seguir escribiendo, a persar de que nadie me lea, así que a la pregunta del titular “¿por qué sigo escribiendo si nadie me lee?” sólo puedo responder: porque me hace feliz.

Visitamos… ¡The Wedding Market!

Como ya sabéis, me chifla el mundo de la organización de bodas. Este año tuve la suerte de ayudar en la boda de mi hermano y cuñada y ahora podré echarle una mano a una amiga muy especial que se casa en 2020. Primera parada para buscar inspiración: The Wedding Market.

(més…)

Visitem… The Wedding Market!

Com ja sabeu, m’encanta el món de l’organització de bodes. Aquest any vaig tenir la sort d’ajudar en la boda del meu germà i la meva cunyada i ara podré donar-li un cop de mà a una amiga molt especial que es casa el 2020. Primera parada per a buscar inspiració: The Wedding Market.

(més…)

Serie Girlboss: ¿estás buscando motivación?

Girlboss fue uno de mis primeros descubrimientos en Netflix. Me llamó la atención porque se basa en la vida de Sophia Amoruso, la magnate que hay detrás de la empresa Nasty Gal… y, amigos cuquis, tengo la itención de petarlo como lo hizo ella.

(més…)

Sèrie Girlboss: estàs a la cerca de motivació?

Girlboss va ser un dels meus primers descobriments a Netflix. Em va cridar l’atenció perquè es basa en la vida de la Sophia Amoruso, la magnat que hi ha darrere de l’empresa Nasty Gal… i, amics cuquis, tinc la intenció de petar-ho tant o més que ella.

(més…)

Detalles de boda originales para bebés

Si estás  organizando alguna boda o la tuya propia, sabrás que es tradición darle un obsequio tanto a las parejas que se casarán en breve como a los futuros padres… es por eso que hoy te propongo unas cuantas ideas de detalles de boda para bebés que te serán útiles para cuando llegue el gran día.

(més…)

Detalls de boda originals per a bebès

Si estàs  organitzant alguna boda o la teva pròpia, sabràs que és tradició fer un obsequi tant a les parelles que es casaran en breu com als futurs pares… és per això que avui et proposo unes quantes idees de detalls de boda per a bebès que et seran útils per quan arribi el gran dia.

(més…)

Handmade Festival 2018: una experiència agredolça

Si seguiu les meves xarxes socials, haureu vist que els últims dies he estat bastant monotemàtica amb un esdeveniment que, per a mi, era com l’esdeveniment més important de l’any: Handmade Festival 2018. Doncs bé, us explico una mica què em va semblar.

handmade festival 2018 barcelona

El primer que he de dir és que era el primer cop que hi anava, ja que des de que es va crear la primera edició el 2014, no he pogut assistir-hi mai. Suposo que aquest fet no va fer més que incrementar les meves expectatives.

No sóc, ni molt menys, cap experta en handmade ni res de l’altre món però sí que és un sector que m’apassiona i, com tot allò que m’apassiona, m’obsessiona força. Així que, sota el meu criteri us vull explicar què m’ha decepcionat, què m’ha agradat i què milloraria a continuació.

M’ha decepcionat…

Malauradament, començo amb aquesta secció perquè quan la gent em pregunta què m’ha semblat, automàticament faig cara de pomes agres. Em vaig flipar amb les expectatives.

  • Nordic Edition? Encara busco algun element que em recordés a l’estil nòrdic…
  • Molt poc cuqui: això us pot semblar una ximpleria, però és la meva percepció. Quan parlo o sento parlar sobre handmade m’imagino coses molt mones i, per tant, un festival handmade m’espero que sigui tan cuqui que plori arcs de Sant Martí. Doncs no va ser així, segurament per culpa de la ubicació ja que em va semblar més entrar a una fira corrent que a una Handmade.

  • Entrades: entenc perfectament que s’ha de recuperar la inversió de l’organització i vendre entrades, però ni el preu em va semblar just (21€ l’abonament o 10€/dia), ni em va semblar correcte que et fessin escollir prèviament el dia en concret de la visita. Perquè, no sé vosaltres, però jo no puc saber què faré concretament cada dia del cap de setmana amb previsió… que això no és el Primavera Sound!
  • Sequera d’idees: m’encantaria dir que el Festival m’ha inspirat per a nous projectes, però no ha estat el cas. Hi havia una gran secció d’scrapbooking que, sincerament, a mi no em fa ni fu ni fa (potser per tema de packaging) però he trobat bastant a faltar aquella pluja d’idees a l’estil Pinterest que esperava.

M’ha agradat…♥ 

  • Nous descobriments: una de les coses que m’emporto amb més carinyo és el llistat d’expositors que van participar a la fira, per poder xafardejar-los i visitar-los (física i digitalment) totes les vegades que vulgui. Un exemple, els sonalls (i la paradeta en general) de la firma Filohmena:

handmade festival 2018 barcelona filohmena

  • Descomptes molons. El Festival et donava l’opció d’agafar unes revistes amb descomptes especials i exclusius per aprofitar durant i després de l’esdeveniment. Espero que no se’m caduquin…
  • Creativitat pràctica: els tallers i masterclass han estat un dels grans al·licients del festival, ja que pots aprendre a fer vàries coses com brodat, llacets (pajarita), ganxet i mitja,… sempre i quan siguis ràpid, ja que hi havia places limitades.
  • Per a tota la família: tot i que el target era clarament femení, em vaig trobar tant amb gent jove com gent molt gran, apart dels nens que voltaven per allà jugant. Una cosa que segurament van agraïr els pares és que allà poguessin treballar la seva creativitat:
  • Xarxes socials: m’encanta com s’utilitzen les xarxes socials, sobretot Instagram, per promocionar i ensenyar tallers, stands, etc. De fet, em va agradar tant la il·lusió digital que la realitat em va defraudar una mica (però això ja és cosa meva).
  • Llibres DIY: sóc una apassionada del handmade, DIY i dels llibres… així que em vaig comprar el llibre de Mònica Rodríguez Limia: Cómo crear y gestionar tu proyectoCraft, que ja feia temps que li tenia moltes ganes.

Milloraria…

  • La ubicació. Això ja ho he comentat abans, però crec que Barcelona ens ofereix altres espais per fer una fira handmade molt millors que Fira Barcelona.
  • El plantejament: crec que no cobraria entrada però sí que apostaria per tallers de pagament durant l’esdeveniment. Que se’n facin varis en stands, en llocs adequats per ells, etc. I les masterclass que siguin amb passe VIP, per exemple. Crec que si s’enfoca a un target handmade-obsessiu (holi), es pagarà el preu del taller.

Però, finalment he de dir que l’any vinent també hi aniré. Amb més projectes en ment i, qui sap si algun dia seré jo qui tingui un stand al Handmade Festival… ah, i ja que no ens llegeix ningú… sabeu què? tenia bastants stands preferits perquè els segueixo per xarxes socials però em va ser totalment impossible entablar una mínima conversa amb aquestes persones, ja que fora del món digital (vull pensar que també a causa de l’estrés de la fira) no són tan mr wonderful com diuen.

En fi, que visqui el handmade!