Volver a Ser Cuqui

Literal. Volver a Ser Cuqui no sólo significa que me vais a ver más por estos mundos blogueros, sino que fue el principal objetivo a la hora de crear este blog/web.

(més…)

Tornar a Ser Cuqui

Literal. Tornar a Ser Cuqui no només vol dir que em veureu més sovint per aquest món blocaire, sinó que va ser l’objectiu principal a l’hora de crear aquest web/blog.

(més…)

Escribir, cocinar, bloguear y volver a empezar

Esto es justamente lo que me inspira la película Julie&Julia: escribir, cocinar, bloguear y volver a empezar. Y cuando hablo de volver a empezar no sólo me refiero a volver a hacer la rueda de inspiración, sino que yo, Montserrat, una persona con muchas aspiraciones en la vida e inimaginables proyectos empezados (que no terminados) vuelvo a inspirarme para otros nuevos proyectos. O, mejor, para retomar uno empezado que no terminado.

Como este blog. Ser Cuqui. Mi alter-ego que odio y amo a parte iguales. Lo odio porque no me gusta que la gente que conozco me identifique con ‘Ser Cuqui’, ya que este no es el motivo por el que lo creé. Y lo amo por todo lo que implica. Mi proyecto personal.

Un proyecto personal que va desde escribir (holi) a hacer muñecos de lana (aka amigurumis) por encargo… pero sobre todo va sobre hacer todo tipo de cosas para volver a sentirme yo misma. Porque en algún momento de mi vida fui cuqui, al menos en teoría, así que Ser Cuqui es el proyecto personal de esta flipada de la vida para volver a sentirse ella misma.

Porque sí, amigos y amigas que no me leéis, llevo tiempo lidiando con una depresión que no me deja hacer la mitad de cosas que me planteo. Y lo digo desde el sofá. Que vale, que esta cuarentena por el Coronavirus nos está impidiendo salir a la calle, sí, pero lo peor es que lo que más miedo me da es que no quiera volver a salir a la calle.

En fin, de esto ya hablaré otro día. O no. Lo que quería decir es que esta tarde vi por millonésima vez la peli Julie&Julia y retomé este blog, porque es mi blog, mi proyecto, mi todo y mi nada.

De pequeña soñaba son ser escritora y no lo he conseguido, pero lo mejor de todo es que no hay edad límite para soñar en qué quiero ser de mayor. O soñar en ser ahora. Y yo ahora quiero ser feliz y una de las maneras en que lo consigo es escribiendo. Porque cuando escribo me transporto a mundos diferentes e incluso saco mi ingenio y soy divertida sin querer, sólo con palabras entrelazadas entre sí.

Así que, sí, ahora mismo vuelvo aquí para decir que voy a empezar a escribir de nuevo. Tengo mil historias que desarrollar en mi mente y que quiero plasmar en papel (digital). Voy a empezar a escribir de nuevo, aquí, en otro blog, en mil libretas o en un Drive.

Estaré feliz de leeros si dejáis algún comentario aquí debajo, pero si no, no pasa nada.

#RecetaCuqui: Limonada de Sandía

Desde hace unos tres meses que vivo sola y, aunque aun me estoy acostumbrando  a la libertat que me da, estoy descubriendo pequeños placeres como uno que hasta ahora me era impensable: tener una nevera toda para mí. Nevera y congelador, ¡AL TANTO! (més…)

#ReceptaCuqui: Llimonada de Síndria

Des de fa uns tres mesos visc sola i, tot i que encara estic acostumant-me a la llibertat que em dóna, estic descobrint petits plaers com un que fins ara m’era impensable: tenir una nevera tota per a mi. Nevera i congelador, al tanto! (més…)

viure sola

avui és el primer dia que m’he quedat a dormir al pis. bé, que m’he quedat i he anat a la feina. podríem dir que oficialment és el primer dia, en general.

tot i que ja hagi passat dos nits en un matalàs al terra, amb un coixí que em fa mal d’esquena i envoltada de caixes, avui ho he fet en el llit que vaig montar sola amb molt d’orgull, a l’habitació que vaig pintar sola plena de fallos i, sí, encara envoltada de caixes.

però sóc molt feliç. sobretot perquè he aconseguit fet coses tan mundanes i quotidianes com aixecar-me d’hora, tirar la basura, sortir de casa, anar en metro i fer vida “normal”. segurament que si algú llegeix això es pensarà que estic boja. o que sóc una gandula. però no és del tot correcte. tinc ansietat i depressió. o depressió i ansietat. o simplement em prenc antidepressius per augmentar la serotonina al meu dia a dia. una petita ajuda química per a què tot vagi bé.

doncs podríem dir que ja estic instal·lada al pis, tot i que encara no tinc gas i, per tant, em falta aigua calenta. però, bé, no se’m cauen els anells… i sort que tinc una kettle que es diu (una gerra per escalfar l’aigua) i així a base de barrenyos vaig fent. divendres diuen que ve el del gas… ja us diré.

per la resta, tot bé. m’estic acostumant al barri, a la seva gent, als sorolls de matinada… tot i que em costarà no cridar el proper cop que em despertin els sorolls guturals d’un veí amb els seus mocs. en fi.

acostumada a l’Eixample o Gràcia, la veritat és que pensava que em costaria molt més (ei flipada, que no portes ni una setmana) però la veritat és que m’encanta el meu BARRI. amb totes les lletres. perquè sóc una senyora de poble i necessitava una mica tornar a sentir-me que formo part del barri.

en conclusió, que estic molt contenta.

Escribir porque quieres, no para que te lean

Hace tiempo que tengo muchas ganas de volver a coger las riendas de este blog pero cuando entro dentro de “Blog Post”, me viene el síndrome de la hoja en blanco. ¿Qué digo? ¿Qué tengo que decir? ¿Alguien lo leerá?

Hasta que pienso: a ver, Montserrat (sí), ¿Y A QUIÉN LE IMPORTA SI TE LEEN O NO?! ¿A ti? No debería ser así.

Desde que tengo uso de razón que tengo muy claro que quiero ser escritora, ha sido la única cosa que he tenido clara en estos últimos 31 años. Y sí, escribir un blog también es ser escritora, aunque sueñe en publicar algún libro en algún momento. Tengo muchas ideas en la cabeza, quizás demasiadas, porque el problema es que soy una señora dispersa y… ¿y qué?

Esto es algo que me hace mucha gracia/rabia. Cuando escribes un blog, todo el mundo (gurús y profesionales) te dicen que tienes que saber para quien escribes y sobre todo lo que puede interesarle más a “tu audiencia”, a “tu nicho”. Pues no me da la gana, me rebelo.

A partir de hoy escribiré, como me llevo prometiendo desde el primer día, sobre todo lo que me gusta. Y me gustan muchas cosas. Porque SerCuqui es mi proyecto personal y como persona tengo muchas cosas que decir, sobre feminismo, sobre cositas cuquis que he visto en Pinterest o en la web y me flipan, sobre muñecos amigurumis y cosas handmade que hago, sobre mi lucha diaria contra la depresión y los TCA (trastornos alimenticios), sobre la música que escucho (desde Pearl Jam a Operación Triunfo), sobre las pelis que me gustan (desde X-Men a las pelis cursis de Divinity que me chiflan) o desde series que sigo tan dispares como Stranger Things, Blindspot, GirlBoss,…

Porque, sabéis qué, estoy muy harta de ponerme delante de la hoja en blanco (o post en blanco) y quedarme sin ideas porque pienso que todo lo que escribiré no interesará a nadie. Me interesa a mí. Y yo, Montserrat Puñet, soy la flipada que está detrás de SerCuqui y no sabéis como me cuesta escribir una sola palabra cuando estoy mal, como hoy, pero necesito hacerlo. Sin pensar que al otro lado de la pantalla habrá alguien que me juzgue por lo que digo, o porque me conocen y no se esperaban de mí según qué…

Hace un tiempo escribí el post “¿Por qué sigo escribiendo si nadie me lee?” y resultó que SÍ que había gente que me leía, sobre todo a través de la red de bloggers de Bloguers.NET pero sobre todo vi que no soy la única escritora/blogger/flipada que se siente así, porque estoy muy harta de cuestionar todo lo que escribo/publico según mi “audiencia”, si alguien se lo leerá, si alguien comentará, si alguien…

Ser Cuqui es Montserrat Puñet, una persona flipada a quien le encanta escribir que siempre va con libretitas escribiendo cualquier tontería, sobre todo escritura automática como es el caso de este post: no parar de escribir hasta que termines o hasta que no sepas qué decir.

Y, ya que estoy, me criticaré bastante diciendo que me flipé (como siempre) creando un blog .com cuando podría haber hecho un sercuqui.wordpress.com o un sercuqui.blogspot.com… quien sabe si otro día me dará por ahí y volveré a las andadas. Porque por mucho que sepa que nadie me lee, a veces me da el “miedo de pueblo”, es decir, el miedo a que alguien de tu alrededor lea según qué y lo saque de contexto.

Porque sí, esto pasa mucho en los pueblos, sobre todo en los pequeños como el mío.

Y ya, hasta aquí mi primera paja mental. ¡Nos leemos! 🙂

Escriure perquè vols, no per a què et llegeixin

Fa temps que tinc moltes ganes de tornar a agafar aquest blog per les banyes però quan entro dins de Blog Post, m’agafa la síndrome del paper en blanc. Què dic? Què he de dir? Algú s’ho llegirà?

Fins que penso, a veure Montserrat (sí, aquest és el meu nom): I A QUI LI IMPORTA SI ET LLEGEIXEN O NO! A tu? No hauria de ser així.

Des de que tinc ús de raó que tinc molt clar que vull ser escriptora, ha estat la única cosa que he tingut clara en aquests últims 31 anys. Perquè sí, escriure un blog per a mi també és ser escriptora… tot i que somio en publicar algun llibre en algun moment. Tinc moltes idees al cap però el problema és que sóc una senyora dispersa i… i què?

Això és una cosa que em fa molta gràcia/ràbia. Quan escrius un blog, tothom (gurús i professionals) et diuen que has de saber per a qui escrius i escriure sobre allò que els hi pot interessar més a la teva “audiència”. Doncs, sabeu què, no em dóna la gana, em rebelo.

Crec que a partir d’ara escriuré, com m’he promès des del primer dia,  sobre tot allò que m’agrada. I m’agraden moltes coses. Perquè SerCuqui és el meu projecte personal i com a persona tinc moltes coses a dir, sobre feminisme, sobre coses cuquis que he vist per Pinterest i em flipen, sobre els ninos i coses handmade que faig, sobre la meva lluita contra la depressió i els TCA (transtorns alimentaris), sobre la música que escolto (des de Pearl Jam a Operación Triunfo), sobre les pel·lícules que m’agraden (des d’X-Men a les pel·lícules cursis de Divinity que m’encanten) o des de sèries que segueixo tan diverses com Stranger Things, GirlBoss, Origin,…

Perquè sabeu què, estic molt farta de posar-me davant del full en blanc (o post en blanc, més aviat) i quedar-me sense coses a dir perquè em penso que tot el que diré no interessarà a ningú. M’interessa a mi. I sí, la Montserrat Puñet és la flipada que està darrere de SerCuqui i no sabeu com em costa escriure una única paraula quan estic malament, com avui, però necessito fer-ho. Sense pensar que a l’altra banda de la pantalla hi haurà algú que em jutgi per tot el que dic o perquè em coneixen i no s’esperaven de mi segons què…

Fa un temps vaig escriure un post “Per què segueixo escrivint si ningú em llegeix?” i va resultar que SÍ que hi havia gent que em llegia, sobretot a través de la xarxa de Bloguers.NET però sobretot vaig veure que no sóc la única escriptora/blogger/flipada que se sent així, perquè estic molt farta de qüestionar tot allò que escric/publico segons la meva audiència, si algú s’ho llegirà, si algú em comentarà, si algú…

Ser Cuqui és la Montserrat Puñet, una persona flipada a qui li encanta escriure que sempre va amb llibretes per tot arreu escrivint qualsevol tonteria, sobretot d’escriptura automàtica com és el cas d’aquest post: no parar d’escriure fins que acabis o fins que no sàpiguis què dir.

I, ja que estic, em criticaré força dient que em vaig flipar (com sempre) creant un blog .com quan podia haver començat per un sercuqui.wordpress.com o un sercuqui.blogspot.com… qui sap si algun dia m’agafarà la venada i hi tornaré? Perquè per molt que sàpigui que ningú em llegeix, a vegades m’agafa la “por de poble”, és a dir, que si algú del teu voltant llegirà segons què i ho treurà de context.

Perquè sí, això passa molt als pobles, sobretot als pobles petits com el meu.

I ja, fins aquí la meva primera palla mental. Ens llegim! 🙂

M’encanta cuinar però no cuino… voleu saber per què? (Post personal)

Avui vinc a parlar una mica sobre mi perquè ho necessito. Vaig crear aquest blog amb la única intenció de poder escriure sobre tot allò que volgués i necessités. No necessito que ningú em llegeixi, tal i com vaig dir en el meu últim post: escric perquè m’ajuda i em fa feliç. (més…)

Per què segueixo escrivint si ningú em llegeix?

Des de fa anys que tinc molt clar que m’encanta escriure… i, ostres, ja és molt saber que una cosa t’apassiona quan no saps molt bé què vols fer ni què vols ser. De fet tinc 31 anys i a dia d’avui no tinc gens clar què vull ser “de gran”.

Als 18 anys em van fer escollir una vida, vaig triar periodisme pel simple fet de poder ecriure sobre allò que volgués. Vaig cursar una carrera “buida” on el més important al final era que el professor es lluís a cada classe, sense esperar cap mena de feedback. Bé, no en tots els casos. Vaig tenir un professor que em va marcar moltíssim, en Xabier Arkotxa, que si en algun moment llegeix això perquè es cerca a Google només vull dir-li: GRÀCIES.  Per tot i per res, per fer-me estimar la professió sense voler ser periodista.

Perquè aquí on em veieu, mai he volgut ser periodista de mitjà de comunicació, o almenys no dels convencionals: ràdio, premsa, televisió. Sí que m’encantaria escriure en una revista, participar en un programa de televisió/ràdio des del guió, etc. però mai com a la idea romàntica que tenim de periodista. Al meu poble, Alguaire, encara hi ha qui espera veure’m a la televisió algun dia… si no és que mato a algú, em sap greu però no hi sortiré mai.

Bé, la qüestió és que em considero una persona creativa, social, somiadora i emprenedora… sense cap projecte per emprendre. Molts cops penso fredament que sóc prou espavilada per fer moltes coses però a la vegada no em considero ningú per fer-les, o no tinc la suficient “força” per a fer-los… perquè, sí, sóc social, creativa, somiadora, emprenedora… i tinc depressió.

Avui he llegit que és el Dia Mundial de la Salut Mental, i com passa en la majoria dels “Dies Mundials de” crec que no fa falta destacar un fet un dia en concret quan els 364 dies restants s’ignora. La salut mental és allò que descobreixes quan ets adult, quan a nivell de salut física estàs bé (analítiques i tot) però no tens ganes de viure. Però, EI, quan parlo de ganes de viure no vol dir: em vull morir. NO. No tinc cap intenció de morir-me, però sí que molts cops (per no dir sempre) estic en conflicte amb mi mateixa perquè no tinc forces per fer una cosa tan quotidiana com sortir de casa.

Però, sabeu què? Estic aprenent molt de la meva depressió i de la gent que la pateix amb mi. Perquè gràcies a ella aprecio molt més a les persones que m’envolten, que estan amb mi i ja ho fan tot, estant amb mi.

A més me n’orgulleixo de ser una persona molt motivada que crea mil projectes al segon amb els que s’obsessiona fins al punt de fer-se pesada. De fet, durant molt temps no he escrit al blog perquè estava esperant que la pàgina fos perfecta però ja me n’he cansat.

Penso seguir escrivint, a pesar que ningú em llegeixi… així que a la pregunta del titular “per què segueixo escrivint si ningú em llegeix” només puc contestar amb un: perquè em fa feliç.