viure sola

avui és el primer dia que m’he quedat a dormir al pis. bé, que m’he quedat i he anat a la feina. podríem dir que oficialment és el primer dia, en general.

tot i que ja hagi passat dos nits en un matalàs al terra, amb un coixí que em fa mal d’esquena i envoltada de caixes, avui ho he fet en el llit que vaig montar sola amb molt d’orgull, a l’habitació que vaig pintar sola plena de fallos i, sí, encara envoltada de caixes.

però sóc molt feliç. sobretot perquè he aconseguit fet coses tan mundanes i quotidianes com aixecar-me d’hora, tirar la basura, sortir de casa, anar en metro i fer vida “normal”. segurament que si algú llegeix això es pensarà que estic boja. o que sóc una gandula. però no és del tot correcte. tinc ansietat i depressió. o depressió i ansietat. o simplement em prenc antidepressius per augmentar la serotonina al meu dia a dia. una petita ajuda química per a què tot vagi bé.

doncs podríem dir que ja estic instal·lada al pis, tot i que encara no tinc gas i, per tant, em falta aigua calenta. però, bé, no se’m cauen els anells… i sort que tinc una kettle que es diu (una gerra per escalfar l’aigua) i així a base de barrenyos vaig fent. divendres diuen que ve el del gas… ja us diré.

per la resta, tot bé. m’estic acostumant al barri, a la seva gent, als sorolls de matinada… tot i que em costarà no cridar el proper cop que em despertin els sorolls guturals d’un veí amb els seus mocs. en fi.

acostumada a l’Eixample o Gràcia, la veritat és que pensava que em costaria molt més (ei flipada, que no portes ni una setmana) però la veritat és que m’encanta el meu BARRI. amb totes les lletres. perquè sóc una senyora de poble i necessitava una mica tornar a sentir-me que formo part del barri.

en conclusió, que estic molt contenta.

Me preocupa el éxito de The Kissing Booth…

Últimamente estoy en racha y os estoy explicando algunas de las pelis que he visto en Netflix. Como ya os he comentado en varias ocasiones, estoy mirando películas de esas que avergüenzan a la adolescente que vive dentro de mí. Primero fue A todos los chicos de los que me enamoré, después Sierra Burgess es una perdedora y ahora llega Mi primer Beso (The Kissing Booth).

(més…)

Em preocupa l’èxit de The Kissing Booth…

Últimament estic en ratxa i us estic explicant algunes de les pel·lícules que he vist a Netflix. Com ja us he dit en vàries ocasions, estic mirant pel·lícules d’aquelles que avergonyeixen a l’adolescent que viu dins meu. Primer va ser A todos los chicos de los que me enamoré, després Sierra Burgess es una perdedora i ara arriba Mi primer Beso (The Kissing Booth).

(més…)

Sierra Burgess es una perdedora: no pero sí

Como ya os comenté el otro día, últimamente estoy tirando de filmoteca de Netflix para pasar el rato y como que me he enamorado muy fuerte de Noah Centineo 

pues empecé a ver la película Sierra Burgess is a Loser (Sierra Burgess es una perdedora) que tiene como protagonista a Sierra Burgess, una chica plus size que vive una adolescencia complicada por su aspecto en medio de un instituto lleno de candidatos a modelos. Aquí el trailer:

De hecho, la actriz que hay detrás de Sierra es ni más ni menos que Shannon Purser, la fugaz y queridísima Barb de Stranger Things. Y da vida a esta chica que tiene unos padres peculiares -como todos los adolescentes-, un mejor amigo y que forma parte de la banda de música del colegio.

Su vida no es nada fuera de lo común, pero por unas circunstancias que no explicaré, termina chateando con Jamie (Centineo) quien se piensa que es la chica más popular del instituto, Veronika.

¿Sabéis eso que os han dicho mil veces de que no idealicéis a las personas que no conocéis? Pues eso. Jamie se enamora del físico de Veronika pero es con Sierra con quien chatea y de quien se está enamorando ‘en realidad’.

El planteamiento de la película no me parece nada mal, de hecho me gusta aunque sea tan tópico esto de chica plus size que rompe barreras del físico y enamora al machote del instituto. Vale.

Pero, ¿sabéis por qué en realidad tienen razón cuando dicen que Sierra Burgess es una **** perdedora? Porque decide vengarse de su mejor amiga publicando una foto subida de tono para hacerla quedar mal y todo el mundo la perdona. POR FAVOR.

De qué sirve que las mujeres intentemos apoyarnos entre nosotras si después aparece una película que ha tenido mucho éxito entre los adolescentes que te dice que si alguien te hace algo, lo mejor es vengar-te de la peor manera que al final [spoiler] te perdona y te quedas con el chico.

NO.

Pero, bien, la película me gustó pese a este amargo sabor, os la recomiendo por varias razones. Sobre todo, por esta maravilla de canción que compone y canta la misma Sierra:

Si la habéis visto, ¿pensáis igual que yo o creéis que me estoy flipando con este castigo a Sierra? ¡Dejadme un comentario!

Sierra Burgess és una perdedora: no però sí

Com ja us vaig dir l’altre dia, últimament estic tirant de filmoteca de Netflix per passar l’estona i com que m’he enamorat fort d’en Noah Centineo 

doncs vaig començar a veure la pel·lícula Sierra Burgess is a Loser (Sierra Burgess es una perdedora) que té com a protagonista la Sierra Burgess, una noia plus size que viu una adolescència complicada pel seu aspecte enmig d’un institut ple de possibles models. Aquí el tràiler:

Aquesta acaba xatejant per error i per sorpresa amb en Jamie (Centineo) qui es pensa que és la Veronika, la noia més popular de l’institut però no.

I, per suposat, s’acaba enamorant i acaba enamorant-lo (per la veu).

Sabeu allò que us diuen que no idealitzeu a les persones que no coneixeu? Doncs això. En Jamie s’enamora del físic de la Veronika però és amb la Sierra qui xateja i a qui està coneixent més profundament.

El plantejament de la pel·lícula no em sembla gens malament, de fet m’agrada fins i tot sent tant tòpic això de noia plus size que trenca barreres del físic i enamora al machote de l’institut. D’acord.

Però sabeu per què tenen raó quan diuen que la Sierra Burgess és una **** perdedora? Perquè es venja de la seva millor amiga publicant una foto pujada de to per fer-la quedar malament. PER FAVOR.

De què serveix que les dones intentem recolzar-nos entre nosaltres si després apareix una pel·lícula que ha tingut molt d’èxit entre el públic juvenil que et diu que si algú et fa alguna cosa, venja’t de la pitjor manera que al final et perdona i et quedes amb el noi.

NO.

Però bé, tot i aquest regust amarg de la pel·lícula, us la recomano per vàries coses. Sobretot, per aquesta meravella de cançó que composa i canta la mateixa Sierra:

Si l’heu vista, penseu igual que jo o creieu que m’estic flipant amb aquest càstig a la Sierra? Deixeu-me un comentari!

Fenómeno A todos los chicos de los que me enamoré

Hace un tiempo que está disponible en Netflix la película A todos los chicos de los que me enamoré y lo confieso: la he visto tantas veces que a la adolescente que vive dentro de mí ya le empieza a dar un poco de vergüenza ajena. Pero a la señora de 31 años de fuera le sigue encantando. ¿Queréis saber por qué?

(més…)

Fenomen A todos los chicos de los que me enamoré

Fa un temps que està disponible a Netflix la pel·lícula A todos los chicos de los que me enamoré i ho confesso: l’he vist tants cops que a l’adolescent que viu dins meu ja li comença a fer una mica de vergonya aliena. Però a la senyora de 31 anys de fora li continua encantant. Voleu saber per què?

(més…)

Escribir porque quieres, no para que te lean

Hace tiempo que tengo muchas ganas de volver a coger las riendas de este blog pero cuando entro dentro de “Blog Post”, me viene el síndrome de la hoja en blanco. ¿Qué digo? ¿Qué tengo que decir? ¿Alguien lo leerá?

Hasta que pienso: a ver, Montserrat (sí), ¿Y A QUIÉN LE IMPORTA SI TE LEEN O NO?! ¿A ti? No debería ser así.

Desde que tengo uso de razón que tengo muy claro que quiero ser escritora, ha sido la única cosa que he tenido clara en estos últimos 31 años. Y sí, escribir un blog también es ser escritora, aunque sueñe en publicar algún libro en algún momento. Tengo muchas ideas en la cabeza, quizás demasiadas, porque el problema es que soy una señora dispersa y… ¿y qué?

Esto es algo que me hace mucha gracia/rabia. Cuando escribes un blog, todo el mundo (gurús y profesionales) te dicen que tienes que saber para quien escribes y sobre todo lo que puede interesarle más a “tu audiencia”, a “tu nicho”. Pues no me da la gana, me rebelo.

A partir de hoy escribiré, como me llevo prometiendo desde el primer día, sobre todo lo que me gusta. Y me gustan muchas cosas. Porque SerCuqui es mi proyecto personal y como persona tengo muchas cosas que decir, sobre feminismo, sobre cositas cuquis que he visto en Pinterest o en la web y me flipan, sobre muñecos amigurumis y cosas handmade que hago, sobre mi lucha diaria contra la depresión y los TCA (trastornos alimenticios), sobre la música que escucho (desde Pearl Jam a Operación Triunfo), sobre las pelis que me gustan (desde X-Men a las pelis cursis de Divinity que me chiflan) o desde series que sigo tan dispares como Stranger Things, Blindspot, GirlBoss,…

Porque, sabéis qué, estoy muy harta de ponerme delante de la hoja en blanco (o post en blanco) y quedarme sin ideas porque pienso que todo lo que escribiré no interesará a nadie. Me interesa a mí. Y yo, Montserrat Puñet, soy la flipada que está detrás de SerCuqui y no sabéis como me cuesta escribir una sola palabra cuando estoy mal, como hoy, pero necesito hacerlo. Sin pensar que al otro lado de la pantalla habrá alguien que me juzgue por lo que digo, o porque me conocen y no se esperaban de mí según qué…

Hace un tiempo escribí el post “¿Por qué sigo escribiendo si nadie me lee?” y resultó que SÍ que había gente que me leía, sobre todo a través de la red de bloggers de Bloguers.NET pero sobre todo vi que no soy la única escritora/blogger/flipada que se siente así, porque estoy muy harta de cuestionar todo lo que escribo/publico según mi “audiencia”, si alguien se lo leerá, si alguien comentará, si alguien…

Ser Cuqui es Montserrat Puñet, una persona flipada a quien le encanta escribir que siempre va con libretitas escribiendo cualquier tontería, sobre todo escritura automática como es el caso de este post: no parar de escribir hasta que termines o hasta que no sepas qué decir.

Y, ya que estoy, me criticaré bastante diciendo que me flipé (como siempre) creando un blog .com cuando podría haber hecho un sercuqui.wordpress.com o un sercuqui.blogspot.com… quien sabe si otro día me dará por ahí y volveré a las andadas. Porque por mucho que sepa que nadie me lee, a veces me da el “miedo de pueblo”, es decir, el miedo a que alguien de tu alrededor lea según qué y lo saque de contexto.

Porque sí, esto pasa mucho en los pueblos, sobre todo en los pequeños como el mío.

Y ya, hasta aquí mi primera paja mental. ¡Nos leemos! 🙂

Escriure perquè vols, no per a què et llegeixin

Fa temps que tinc moltes ganes de tornar a agafar aquest blog per les banyes però quan entro dins de Blog Post, m’agafa la síndrome del paper en blanc. Què dic? Què he de dir? Algú s’ho llegirà?

Fins que penso, a veure Montserrat (sí, aquest és el meu nom): I A QUI LI IMPORTA SI ET LLEGEIXEN O NO! A tu? No hauria de ser així.

Des de que tinc ús de raó que tinc molt clar que vull ser escriptora, ha estat la única cosa que he tingut clara en aquests últims 31 anys. Perquè sí, escriure un blog per a mi també és ser escriptora… tot i que somio en publicar algun llibre en algun moment. Tinc moltes idees al cap però el problema és que sóc una senyora dispersa i… i què?

Això és una cosa que em fa molta gràcia/ràbia. Quan escrius un blog, tothom (gurús i professionals) et diuen que has de saber per a qui escrius i escriure sobre allò que els hi pot interessar més a la teva “audiència”. Doncs, sabeu què, no em dóna la gana, em rebelo.

Crec que a partir d’ara escriuré, com m’he promès des del primer dia,  sobre tot allò que m’agrada. I m’agraden moltes coses. Perquè SerCuqui és el meu projecte personal i com a persona tinc moltes coses a dir, sobre feminisme, sobre coses cuquis que he vist per Pinterest i em flipen, sobre els ninos i coses handmade que faig, sobre la meva lluita contra la depressió i els TCA (transtorns alimentaris), sobre la música que escolto (des de Pearl Jam a Operación Triunfo), sobre les pel·lícules que m’agraden (des d’X-Men a les pel·lícules cursis de Divinity que m’encanten) o des de sèries que segueixo tan diverses com Stranger Things, GirlBoss, Origin,…

Perquè sabeu què, estic molt farta de posar-me davant del full en blanc (o post en blanc, més aviat) i quedar-me sense coses a dir perquè em penso que tot el que diré no interessarà a ningú. M’interessa a mi. I sí, la Montserrat Puñet és la flipada que està darrere de SerCuqui i no sabeu com em costa escriure una única paraula quan estic malament, com avui, però necessito fer-ho. Sense pensar que a l’altra banda de la pantalla hi haurà algú que em jutgi per tot el que dic o perquè em coneixen i no s’esperaven de mi segons què…

Fa un temps vaig escriure un post “Per què segueixo escrivint si ningú em llegeix?” i va resultar que SÍ que hi havia gent que em llegia, sobretot a través de la xarxa de Bloguers.NET però sobretot vaig veure que no sóc la única escriptora/blogger/flipada que se sent així, perquè estic molt farta de qüestionar tot allò que escric/publico segons la meva audiència, si algú s’ho llegirà, si algú em comentarà, si algú…

Ser Cuqui és la Montserrat Puñet, una persona flipada a qui li encanta escriure que sempre va amb llibretes per tot arreu escrivint qualsevol tonteria, sobretot d’escriptura automàtica com és el cas d’aquest post: no parar d’escriure fins que acabis o fins que no sàpiguis què dir.

I, ja que estic, em criticaré força dient que em vaig flipar (com sempre) creant un blog .com quan podia haver començat per un sercuqui.wordpress.com o un sercuqui.blogspot.com… qui sap si algun dia m’agafarà la venada i hi tornaré? Perquè per molt que sàpigui que ningú em llegeix, a vegades m’agafa la “por de poble”, és a dir, que si algú del teu voltant llegirà segons què i ho treurà de context.

Perquè sí, això passa molt als pobles, sobretot als pobles petits com el meu.

I ja, fins aquí la meva primera palla mental. Ens llegim! 🙂

Me encanta cocinar pero nunca lo hago… ¿queréis saber por qué? (Post personal)

Hoy vengo a hablar sobre mí porque lo necesito. Creé este blog con la única intención de poder escribir sobre todo lo que quisiese y necesitase. No necesito que nadie me lea, tal y como dije en mi último post: escribp porque me ayuda y me hace feliz. (més…)