#ReceptaCuqui: Llimonada de Síndria

Des de fa uns tres mesos visc sola i, tot i que encara estic acostumant-me a la llibertat que em dóna, estic descobrint petits plaers com un que fins ara m’era impensable: tenir una nevera tota per a mi. Nevera i congelador, al tanto! (més…)

viure sola

avui és el primer dia que m’he quedat a dormir al pis. bé, que m’he quedat i he anat a la feina. podríem dir que oficialment és el primer dia, en general.

tot i que ja hagi passat dos nits en un matalàs al terra, amb un coixí que em fa mal d’esquena i envoltada de caixes, avui ho he fet en el llit que vaig montar sola amb molt d’orgull, a l’habitació que vaig pintar sola plena de fallos i, sí, encara envoltada de caixes.

però sóc molt feliç. sobretot perquè he aconseguit fet coses tan mundanes i quotidianes com aixecar-me d’hora, tirar la basura, sortir de casa, anar en metro i fer vida “normal”. segurament que si algú llegeix això es pensarà que estic boja. o que sóc una gandula. però no és del tot correcte. tinc ansietat i depressió. o depressió i ansietat. o simplement em prenc antidepressius per augmentar la serotonina al meu dia a dia. una petita ajuda química per a què tot vagi bé.

doncs podríem dir que ja estic instal·lada al pis, tot i que encara no tinc gas i, per tant, em falta aigua calenta. però, bé, no se’m cauen els anells… i sort que tinc una kettle que es diu (una gerra per escalfar l’aigua) i així a base de barrenyos vaig fent. divendres diuen que ve el del gas… ja us diré.

per la resta, tot bé. m’estic acostumant al barri, a la seva gent, als sorolls de matinada… tot i que em costarà no cridar el proper cop que em despertin els sorolls guturals d’un veí amb els seus mocs. en fi.

acostumada a l’Eixample o Gràcia, la veritat és que pensava que em costaria molt més (ei flipada, que no portes ni una setmana) però la veritat és que m’encanta el meu BARRI. amb totes les lletres. perquè sóc una senyora de poble i necessitava una mica tornar a sentir-me que formo part del barri.

en conclusió, que estic molt contenta.

El millor dels #Oscars19… sense mencionar premis

La nit del 24 al 25 de febrer es va vestir de Gala per celebrar els Oscars, els quals, com sempre, han tingut polèmica arran dels premis que s’han donat, de les persones que s’han oblidat i del criteri que fa anys no està convencent.

Doncs bé, sense entrar en aquesta polèmica, necessito escriure aquest post per parlar sobre tot allò que m’ha encantat dels Oscars 2019, segurament tot fora de càmara:

1. La pajarita d’en Rami Malek

No he pogut parar de riure davant d’aquesta situació i imaginant-me la cara de l’estilista escollit per al Rami Malek (d’aquest no puc criticar res, m’encanta). I és que van ser varis els artistes que van intentar col·locar-li bé la pajarita a l’actor (Lady Gaga inclosa) per a què al final, recollís el premi així:

Imagen relacionada

2. El meme de la Glenn Close

Una gran llàstima que ella no s’emportés cap premi, però em va tornar a enamorar per un meme que ha corregut com la pòlvora per Twitter…

3. La camisa de James McAvoy

D’estilisme segueix la cosa… però no té res a veure amb la pajarita rebel d’en Malek. En aquest cas, l’actor James McAvoy va fer que diversos artistes firmessin la camisa que portava durant la Gala per poder-la subhastar i recaptar diners per una ONG. Molt bona iniciativa!

4. Hellen Mirren i Jason Momoa

Agraeixo infinit a qui va unir a aquesta parella per lliurar un premi… perquè la seva participació ens ha deixat no només una altra oportunitat per deleitar-nos amb els seus outfits rosa, sinó que també s’ha pogut veure el gran sentit de l’humor que tenen els dos (sobretot a algunes històries d’IG). De fet, ella li va dir Déu Hawaià i tothom no podia estar més d’acord.

Ah, i des d’aquí faig una crida per a què s’escolti el reclam dels tuiters que hem descobert un romanç que no sabíem que necessitàvem urgentment fins que els hem vist junts. Per favor i gràcies.

5. Javier Bardem rocks!

Una de les altres imatges que ens vam emportar ahir durant la Gala va passar durant l’actuació del grup Queen (amb Adam Lambert) fent homenatge al gran Freddie Mercury.

Mentre s’anava enfocant a un públic contingut, va aparèixer en Javier Bardem DONANT-HO TOT.

6. Bufetada al mur de Trump

I de nou l’espanyol Javier Bardem torna a ser protagonista d’un dels grans moments destacats dels Òscars pel seu discurs en castellà per donar el premi a Millor Pel·lícula Extrangera a Roma.

Com podreu veure al següent tuit, li dóna una subtil bufetada al discurs de Donald Trump i el seu mur.

7. El conill de Mellissa McCarthy

Un dels looks més comentats va ser el que va dur l’actriu Melissa McCarthy per a lliurar el premi a millor vestuari. Emulant la pel·lícula The Favorite, McCarthy va sortir amb un vestit i capa plena de conills de peluix, però el que em va robar el cor va ser aquest:

Però també he de dir que la pròpia actriu em té el cor robat des de fa anys. I és que, un cop més, va ser la puta ama a la festa posterior quan es va enfundar amb un xandall negre Adidas. God save the Queen.

Em preocupa l’èxit de The Kissing Booth…

Últimament estic en ratxa i us estic explicant algunes de les pel·lícules que he vist a Netflix. Com ja us he dit en vàries ocasions, estic mirant pel·lícules d’aquelles que avergonyeixen a l’adolescent que viu dins meu. Primer va ser A todos los chicos de los que me enamoré, després Sierra Burgess es una perdedora i ara arriba Mi primer Beso (The Kissing Booth).

(més…)

Sierra Burgess és una perdedora: no però sí

Com ja us vaig dir l’altre dia, últimament estic tirant de filmoteca de Netflix per passar l’estona i com que m’he enamorat fort d’en Noah Centineo 

doncs vaig començar a veure la pel·lícula Sierra Burgess is a Loser (Sierra Burgess es una perdedora) que té com a protagonista la Sierra Burgess, una noia plus size que viu una adolescència complicada pel seu aspecte enmig d’un institut ple de possibles models. Aquí el tràiler:

Aquesta acaba xatejant per error i per sorpresa amb en Jamie (Centineo) qui es pensa que és la Veronika, la noia més popular de l’institut però no.

I, per suposat, s’acaba enamorant i acaba enamorant-lo (per la veu).

Sabeu allò que us diuen que no idealitzeu a les persones que no coneixeu? Doncs això. En Jamie s’enamora del físic de la Veronika però és amb la Sierra qui xateja i a qui està coneixent més profundament.

El plantejament de la pel·lícula no em sembla gens malament, de fet m’agrada fins i tot sent tant tòpic això de noia plus size que trenca barreres del físic i enamora al machote de l’institut. D’acord.

Però sabeu per què tenen raó quan diuen que la Sierra Burgess és una **** perdedora? Perquè es venja de la seva millor amiga publicant una foto pujada de to per fer-la quedar malament. PER FAVOR.

De què serveix que les dones intentem recolzar-nos entre nosaltres si després apareix una pel·lícula que ha tingut molt d’èxit entre el públic juvenil que et diu que si algú et fa alguna cosa, venja’t de la pitjor manera que al final et perdona i et quedes amb el noi.

NO.

Però bé, tot i aquest regust amarg de la pel·lícula, us la recomano per vàries coses. Sobretot, per aquesta meravella de cançó que composa i canta la mateixa Sierra:

Si l’heu vista, penseu igual que jo o creieu que m’estic flipant amb aquest càstig a la Sierra? Deixeu-me un comentari!

Fenomen A todos los chicos de los que me enamoré

Fa un temps que està disponible a Netflix la pel·lícula A todos los chicos de los que me enamoré i ho confesso: l’he vist tants cops que a l’adolescent que viu dins meu ja li comença a fer una mica de vergonya aliena. Però a la senyora de 31 anys de fora li continua encantant. Voleu saber per què?

(més…)

Escriure perquè vols, no per a què et llegeixin

Fa temps que tinc moltes ganes de tornar a agafar aquest blog per les banyes però quan entro dins de Blog Post, m’agafa la síndrome del paper en blanc. Què dic? Què he de dir? Algú s’ho llegirà?

Fins que penso, a veure Montserrat (sí, aquest és el meu nom): I A QUI LI IMPORTA SI ET LLEGEIXEN O NO! A tu? No hauria de ser així.

Des de que tinc ús de raó que tinc molt clar que vull ser escriptora, ha estat la única cosa que he tingut clara en aquests últims 31 anys. Perquè sí, escriure un blog per a mi també és ser escriptora… tot i que somio en publicar algun llibre en algun moment. Tinc moltes idees al cap però el problema és que sóc una senyora dispersa i… i què?

Això és una cosa que em fa molta gràcia/ràbia. Quan escrius un blog, tothom (gurús i professionals) et diuen que has de saber per a qui escrius i escriure sobre allò que els hi pot interessar més a la teva “audiència”. Doncs, sabeu què, no em dóna la gana, em rebelo.

Crec que a partir d’ara escriuré, com m’he promès des del primer dia,  sobre tot allò que m’agrada. I m’agraden moltes coses. Perquè SerCuqui és el meu projecte personal i com a persona tinc moltes coses a dir, sobre feminisme, sobre coses cuquis que he vist per Pinterest i em flipen, sobre els ninos i coses handmade que faig, sobre la meva lluita contra la depressió i els TCA (transtorns alimentaris), sobre la música que escolto (des de Pearl Jam a Operación Triunfo), sobre les pel·lícules que m’agraden (des d’X-Men a les pel·lícules cursis de Divinity que m’encanten) o des de sèries que segueixo tan diverses com Stranger Things, GirlBoss, Origin,…

Perquè sabeu què, estic molt farta de posar-me davant del full en blanc (o post en blanc, més aviat) i quedar-me sense coses a dir perquè em penso que tot el que diré no interessarà a ningú. M’interessa a mi. I sí, la Montserrat Puñet és la flipada que està darrere de SerCuqui i no sabeu com em costa escriure una única paraula quan estic malament, com avui, però necessito fer-ho. Sense pensar que a l’altra banda de la pantalla hi haurà algú que em jutgi per tot el que dic o perquè em coneixen i no s’esperaven de mi segons què…

Fa un temps vaig escriure un post “Per què segueixo escrivint si ningú em llegeix?” i va resultar que SÍ que hi havia gent que em llegia, sobretot a través de la xarxa de Bloguers.NET però sobretot vaig veure que no sóc la única escriptora/blogger/flipada que se sent així, perquè estic molt farta de qüestionar tot allò que escric/publico segons la meva audiència, si algú s’ho llegirà, si algú em comentarà, si algú…

Ser Cuqui és la Montserrat Puñet, una persona flipada a qui li encanta escriure que sempre va amb llibretes per tot arreu escrivint qualsevol tonteria, sobretot d’escriptura automàtica com és el cas d’aquest post: no parar d’escriure fins que acabis o fins que no sàpiguis què dir.

I, ja que estic, em criticaré força dient que em vaig flipar (com sempre) creant un blog .com quan podia haver començat per un sercuqui.wordpress.com o un sercuqui.blogspot.com… qui sap si algun dia m’agafarà la venada i hi tornaré? Perquè per molt que sàpigui que ningú em llegeix, a vegades m’agafa la “por de poble”, és a dir, que si algú del teu voltant llegirà segons què i ho treurà de context.

Perquè sí, això passa molt als pobles, sobretot als pobles petits com el meu.

I ja, fins aquí la meva primera palla mental. Ens llegim! 🙂

Motius per veure la sèrie The Bold Type

Què fan tres noies vestides com models agafades de la mà davant de la via del metro de Nova York? Així és com comença el primer capítol de The Bold Type, una sèrie original d’Amazon que m’ha enganxat. Aquí un llistat de motius per seguir la sèrie des de JA:

(més…)

M’encanta cuinar però no cuino… voleu saber per què? (Post personal)

Avui vinc a parlar una mica sobre mi perquè ho necessito. Vaig crear aquest blog amb la única intenció de poder escriure sobre tot allò que volgués i necessités. No necessito que ningú em llegeixi, tal i com vaig dir en el meu últim post: escric perquè m’ajuda i em fa feliç. (més…)

Per què segueixo escrivint si ningú em llegeix?

Des de fa anys que tinc molt clar que m’encanta escriure… i, ostres, ja és molt saber que una cosa t’apassiona quan no saps molt bé què vols fer ni què vols ser. De fet tinc 31 anys i a dia d’avui no tinc gens clar què vull ser “de gran”.

Als 18 anys em van fer escollir una vida, vaig triar periodisme pel simple fet de poder ecriure sobre allò que volgués. Vaig cursar una carrera “buida” on el més important al final era que el professor es lluís a cada classe, sense esperar cap mena de feedback. Bé, no en tots els casos. Vaig tenir un professor que em va marcar moltíssim, en Xabier Arkotxa, que si en algun moment llegeix això perquè es cerca a Google només vull dir-li: GRÀCIES.  Per tot i per res, per fer-me estimar la professió sense voler ser periodista.

Perquè aquí on em veieu, mai he volgut ser periodista de mitjà de comunicació, o almenys no dels convencionals: ràdio, premsa, televisió. Sí que m’encantaria escriure en una revista, participar en un programa de televisió/ràdio des del guió, etc. però mai com a la idea romàntica que tenim de periodista. Al meu poble, Alguaire, encara hi ha qui espera veure’m a la televisió algun dia… si no és que mato a algú, em sap greu però no hi sortiré mai.

Bé, la qüestió és que em considero una persona creativa, social, somiadora i emprenedora… sense cap projecte per emprendre. Molts cops penso fredament que sóc prou espavilada per fer moltes coses però a la vegada no em considero ningú per fer-les, o no tinc la suficient “força” per a fer-los… perquè, sí, sóc social, creativa, somiadora, emprenedora… i tinc depressió.

Avui he llegit que és el Dia Mundial de la Salut Mental, i com passa en la majoria dels “Dies Mundials de” crec que no fa falta destacar un fet un dia en concret quan els 364 dies restants s’ignora. La salut mental és allò que descobreixes quan ets adult, quan a nivell de salut física estàs bé (analítiques i tot) però no tens ganes de viure. Però, EI, quan parlo de ganes de viure no vol dir: em vull morir. NO. No tinc cap intenció de morir-me, però sí que molts cops (per no dir sempre) estic en conflicte amb mi mateixa perquè no tinc forces per fer una cosa tan quotidiana com sortir de casa.

Però, sabeu què? Estic aprenent molt de la meva depressió i de la gent que la pateix amb mi. Perquè gràcies a ella aprecio molt més a les persones que m’envolten, que estan amb mi i ja ho fan tot, estant amb mi.

A més me n’orgulleixo de ser una persona molt motivada que crea mil projectes al segon amb els que s’obsessiona fins al punt de fer-se pesada. De fet, durant molt temps no he escrit al blog perquè estava esperant que la pàgina fos perfecta però ja me n’he cansat.

Penso seguir escrivint, a pesar que ningú em llegeixi… així que a la pregunta del titular “per què segueixo escrivint si ningú em llegeix” només puc contestar amb un: perquè em fa feliç.